La Setmana del Llibre en Català enguany ha tornat a ser una Setmana Compromesa. El passat dimecres 14 de setembre, moments abans del lliurament del Premi Trajectòria, La Setmana va llegir un manifest en defensa de l’escola en català.
El manifest el va llegir Clara Queraltó, professora i escriptora. És llicenciada en Filologia Catalana i es dedica a l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a joves. El 2018 va guanyar el Premi Mercè Rodoreda de contes amb la seva primera obra El que pensen els altres. El 2021 va publicar la novel·la Et diré R.
MANIFEST:
Cap ideologia podrà manllevar mai la força que duu a enamorar-nos d’una llengua. Cap ideologia pot atribuir-se la possessió d’una llengua, perquè aquesta sempre s’escapa, esmunyedissa, dels dictats i les normes.” Un pensament de sal, un pessic de pebre, Montserrat Roig
La sentència del Tribunal Suprem que fixa l’obligació d’implantar el 25% de castellà com a llengua vehicular a tots els centres educatius ha fet sonar l’alarma entorn de la salut de la llengua catalana, sobretot perquè és una sentència injusta i no respon a les necessitats d’una llengua minoritzada que es troba en situació d’inferioritat.
Els editors en català ho sabem molt bé: a Catalunya de cada deu llibres que es venen només tres són en català. I al País Valencià i a les Illes Balears, el percentatge de vendes en la llengua pròpia encara és més baix. Més dades: en el camp de l’Administració de justícia, les sentències dictades en català no arriben al 10%; i en el de l’ensenyament, una enquesta a 52.000 alumnes revela que actualment el castellà ocupa el 67% del temps a l’hora del pati entre els estudiants de secundària, i una altra enquesta recent assenyala que només el 21% d’aquests estudiants parlen sempre en català amb els companys, quan fa quinze anys eren el 68%. I encara és més greu en el camp de la comunicació —la televisió, el vídeo a demanda, els videojocs i les xarxes socials—, en què la llengua ocupa una posició del tot marginal.
La sentència ha estat el detonant que ha posat damunt la taula una situació complexa i delicada. En un moment en què les dinàmiques sociolingüístiques generals, amb una societat molt diversa i poc cohesionada i un món global que privilegia les dinàmiques comunicatives de les llengües hegemòniques, no posen fàcil l’habitabilitat del català ni en fomenten l’ús, el possible retrocés de la llengua catalana arreu dels Països Catalans està a l’ordre del dia i s’albira un futur preocupant. Cal habilitar noves eines i nous consensos, i els editors en català no ens podem quedar de braços plegats. Cal abandonar la passivitat i la indiferència. Sabem que la inèrcia es pot revertir, i que en aquest afany per recuperar el vigor de la llengua pròpia hem d’involucrar agents culturals, socials i polítics de tots els territoris on s’hi parla la nostra llengua.
Assumir la precarietat de la vitalitat del català i la necessitat de reorientar la política i la planificació lingüística institucionals, tal com es va fer durant la presentació del Pacte Nacional per la Llengua el gener passat, ja és un primer pas. Durant quaranta anys, la immersió lingüística ha funcionat i s’han aconseguit avenços importants: que tots els alumnes escolaritzats a Catalunya fossin competents en totes dues llengües, el català i el castellà, i no únicament en castellà com passava a principis dels anys vuitanta. No ha passat el mateix en altres àmbits com ara l’administració, el sector tecnològic i audiovisual, les xarxes socials o els diferents àmbits laborals, on la davallada del català i la diglòssia són especialment greus.
Sabem, però, que quan s’implanten polítiques cohesionades i a llarg termini es poden canviar inèrcies. Per això s’ha de recuperar el consens polític i social entorn de la llengua, combatent amb dades i pedagogia els sectors de la societat contraposats que se senten discriminats pel que consideren una injustificada imposició del català i que no se senten representats per l’article 3.3 de la Constitució, que empara la diversitat lingüística, per tant, la llengua catalana. Cal combatre també les regulacions i ingerències juridicolingüístiques involucionistes o les noves lleis estatals que condemnen la presència de la llengua catalana a l’ostracisme en un dels escenaris més rellevants de la comunicació actual com és l’audiovisual.
Exigim que es deixi d’utilitzar la llengua com una arma política, que s’eliminin els criteris de practicitat i es privilegiï la llengua en àmbits com l’administració, l’ensenyament o els mitjans de comunicació públics; en el sector tecnològic, les xarxes socials i audiovisual, on cal que la llengua faci realment seu un espai; també en àmbits com empreses, sindicats, comerços i serveis públics, en lloc d’emmotllar-se a un entorn en el qual el català és cada cop més deficitari. Cal implantar estratègies i polítiques sòlides i lúcides a llarg termini, tan consensuades com es pugui políticament i socialment, que possibilitin que el català es converteixi en la llengua veritable de cohesió social, que s’usi en tots els àmbits i així mantingui la consideració de llengua útil i necessària. El Pacte Nacional per la Llengua pot suposar una base ferma. Ha de ser ambiciós i ha de dotar-se dels recursos econòmics i humans necessaris perquè es pugui desplegar amb celeritat. No sembla que la precarietat de la llengua es pugui revertir amb la dotació de tan sols 38,8 milions d’enguany.
I, per acabar, per més que l’evolució de la realitat contemporània i la pressió de les dinàmiques sociolingüístiques generals no ens ho posin fàcil, cal que la societat civil no delegui en els polítics o l’escola la responsabilitat única ni en solitari de modular i esmenar l’entorn i que no claudiqui en l’àmbit dels usos col·lectius.
