La violència masclista, la violència envers la dona, potser és tan antiga com la mateixa humanitat. S’ha encastat en la condició humana de tal manera que es devia considerar inherent al caràcter de la nostra espècie, com si de debò l’ésser humà no se’n pogués deslliurar.
La lluita pels drets de les dones ha obtingut èxits consecutius que han anat canviant la situació de la dona i l’assumpció dels drets que li eren negats, des del sufragi fins a les decisions sobre el propi cos. Per desgràcia, però, a pesar de tantes conquestes i a pesar que ens trobem en el segle de la revolució tecnològica més gran que el món ha viscut, la xacra de la violència de gènere persisteix d’una manera tant ofensiva com incomprensible.
Un país modern com el nostre, d’aparença civilitzada i de voluntat democràtica indiscutible, tolera que hi hagi cada any prop de 20.000 agressions masclistes. La vexació, l’assetjament, l’abús, l’agressió, la violació, el tràfic, el matrimoni i la prostitució forçats o la mutilació genital tenen lloc cada dia al nostre voltant, la majoria de les vegades de manera silenciosa i resignada. Tot i que ja fa una dècada que ens vam dotar d’una llei sobre aquests drets, la veritat més punyent és que en aquests deu anys a Catalunya hi ha hagut una mitjana de deu dones assassinades per la violència masclista cada any. I aquesta estadística sagnant no millora: enguany, fins avui, ja en consten quatre.
Ara, però, per fi hem dit prou i plantem cara a aquesta realitat amb valentia. Les manifestacions massives del Dia de la Dona, les protestes espontànies de milers de persones davant la injustícia de la primera sentència pels agressors de «la Manada», i el moviment mundial #MeToo són la prova d’aquesta revolta definitiva i ens animen a perseverar. Però no ens podem relaxar perquè la realitat és molt tossuda i prou terrible. Les morts o les violacions d’aquest mateix estiu a diverses festes majors—i tots els altres casos recents en què la festa és una ocasió per a l’abús i la violència contra les dones—confirmen que encara som molt lluny d’haver assolit els drets que les dones tenim, no per ser dones sinó perquè som persones.
A més a més, en els darrers temps s’ha estès una ideologia extremista que obvia la violència de gènere, que pretén modificar les lleis protectores i deixar sense recursos les organitzacions socials que treballen a favor de la causa justa de la dona. Se’ns fa evident, doncs, que hi ha el risc d’una regressió, empesa per l’extrema dreta i permesa per una societat que ho tolera i que tendeix a menystenir aquesta realitat.
És per tot això que La Setmana aquest any fa una crida a totes les persones que hi participen perquè s’involucrin en fer créixer una consciència col·lectiva que no permeti de cap manera la violència contra les dones, que ajudi a visualitzar la realitat esgarrifosa de les agressions de gènere, que no les menyspreï ni les senti alienes. També calen accions legislatives més efectives. Són imprescindibles molts més recursos per a l’educació i la prevenció, per a l’atenció digna i de qualitat de les dones que pateixen agressions i per a la conscienciació de tothom. Recursos i més professionals que ens ajudin a detectar totes i cadascuna de les formes més subtils i recargolades d’aquesta violència i tots els prejudicis que permeten d’emmascarar-la.
En aquesta crida comptem amb tothom, homes i dones, joves i grans, perquè només el compromís conjunt amb la tolerància zero permetrà aconseguir l’objectiu irrenunciable que la nostra societat visqui lliure de violència masclista. Perquè aquesta victòria només l’obtindrem si la consciència individual i de grup s’estén com una taca d’oli pertot arreu.
Conjurem-nos, doncs, perquè sigui La Setmana de la tolerància zero, La Setmana que ens recorda que la violència masclista s’ha de vèncer cada dia i que avui i demà i tots els dies que vinguin la combatrem sense rendir-nos.
Prou de violència contra les dones! Prou d’agressions! Prou d’injustícia!
