Amb motiu de la celebració del 20è aniversari del Premi Trajectòria, el 2016 es va voler iniciar la col·laboració entre un artista i La Setmana. El 2016 va ser Jaume Plensa, reconegut artista i escultor català, que va cedir un dibuix digital. Els anys posteriors La Setmana ha pogut gaudir d’artistes del prestigi de Joan-Pere Viladecans, Frederic Amat, Ignasi Aballí, Antoni Miró, Regina Giménez, Perico Pastor, Ramon Enrich, i Francesca Llopis.
2024: Francesca Llopis
L’univers creatiu de Francesca Llopis i Planas (Barcelona, 1956) es va desenvolupar des de principis dels anys 80 a través de diferents tècniques i formats, des de la pintura i el disseny fins a la instal·lació, la fotografia i el videoart. Nascuda a Barcelona on viu. Es va matricular a l’Escola Eina per estudiar pintura i poètica de l’espai.
2023: Ramon Enrich
Ramon Enrich (Igualada, 1968), pintor català amb un llenguatge molt personal basat en la simplicitat i amb una mirada poètica i teatral sobre l’arquitectura.
Les seves obres sovint tracten el món com una gran coreografia arquitec- tònica on el llenguatge metafísic i la tipografia en son els únics protagonistes. Abarca nombrosos registres tant figuratius com abstractes i sempre utilitza una sintaxi molt reconeixible que apuntala la seva identitat com a artista.
Té quadres en moltes col·leccions internacionals i fa exposicions de manera periòdica en galeries d’arreu del món. Les seves darreres exposicions han estat a París, Londres i Milà.
2022: Perico Pastor
Perico Pàstor (foto de Ferran Suñer)
Perico Pastor (La Seu d’Urgell, 1953) és un pintor, dibuixant i il·lustrador català. Il·lustracions seves han il·luminat també llibres sent la Bíblia editada per l’Enciclopèdia Catalana un dels seus treballs més reeixits.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l’Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l’Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible, Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l’aquarel·la.
2021: Regina Giménez
Regina Giménez (Barcelona, 1966), és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i professora en la mateixa. És una pintora i artista visual amb una obra on predominen el collage i la pintura així com l’exploració de la geometria i el color. Des e ben jove s’ha sentit atreta per elements com les enciclopèdies i els llibres antics de geografia, socials, astronomia o arquitectura moderna, que introdueix sovint a les seves composicions i obres.
Entre el gran nombre d’exposicions que ha realitzat en diversos països i ciutats, destaquen l’exposició Símbols Convencionals al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona (2012), El sol i la taula, comissariada per Rosa Lleó al M.A.C de Mataró (2018) i la més recent Iremos al sol, al Museo de Art Contemporáneo Patio Herreriano de Valladolid (2020).
La seva obra ha estat reconeguda amb guardons com el Premi Biennal d’Art de la Diputació de Tarragona (2010), el Premi Ricard Camí (2001) o el XXXVII Premi Sala Parés (1995) i es troba en col·leccions com la del Museu d’Art Modern de Tarragona, la Fondation Coprime de París, la Fundació Privada Vila Casas de Barcelona , la Lawrence Benenson de Nova York, o el MUSAC de León.
2020: Antoni Miró
Antoni Miró (Alcoi, País Valencià el 1944). Alguns dels qualificatius que el defineixen són: treballador incansable, autodidacta, lluitador, compromès, solidari, imaginatiu i reflexiu. És un gran defensor de la Humanitat, per la qual ha desplegat, sempre, els màxims esforços en pro de la igualtat i la fraternitat.
La seva obra, situada dins del realisme social, s’inicia en l’expressionisme figuratiu com una denúncia del patiment humà, el seu interès pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia, s’identifica plenament amb el moviment artístic anomenat “crònica de la realitat”, inserit dins dels corrents internacionals del pop-art i del realisme. La seva és una pintura de conscienciació, on diverses experiències, tècniques, estratègies i recursos s’uneixen per a constituir el seu particular llenguatge plàstic, que no s’esgota en ser un mitjà per a la comunicació ideològica, sinó que, de manera paral·lela, es constitueix en registre d’una comunicació estètica evident.
Antoni Miró va ser gran amic d’Isabel-Clara Simó (Premi Trajectòria 2019), qui ens va deixar a començaments d’aquest any i li vol aprofitar la seva col·laboració a La Setmana per retre-li un petit homenatge.
2019: Ignasi Aballí
Nascut el 1958 a Barcelona, on va estudiar Belles Arts i es va llicenciar el 1981.
La seva obra s’ha exposat a centres com ara el DrawingCenter (Nova York), Le Printemps de Septembre (Tolosa) i la Biennal de Venecia del 2007.
Aballí també ha exposat al Museu Serralves (Porto), IkonGallery (Birmingham) i ZKM (Karlsruhe, Alemanya).
La seva obra, des de finals dels anys vuitanta, es desenvolupa entorn de dues línies de pràctica aparentment contradictòries.
D’una banda, la reflexió que porta a termeals inicis de la seva carrera, sobre l’activitat mínima, el gest minúscul i la modificació més imperceptible l’acosten al corrent antiformalista, que comparteix amb els seus companys de generació.
D’altra banda, el conreu de la ficció com a material i com a localització de la seva feina l’emparenten amb aquells que, a finals dels vuitanta, van fer aparèixer el cinema i el vídeo en el centre de l’escena artística.
L’obra d’Aballí beu de l’excés d’imatges, i sembla buscar el negatiu de l’augment quantitatiu, interessar-se per la intensitat del contingut: «fer més amb menys».
2018: Frederic Amat
Nascut el 1952 a Barcelona, pintor. La seva obra ha estat exposada i publicada a tot el món.
La seva concepció oberta de la pintura li ha portat a integrar en el seu treball creatiu múltiples llenguatges artístics.
Ha realitzat escenografies per a la dansa i el teatre a partir de textos de García Lorca, Beckett, Juan Goytisolo, Koltès, i Octavio Paz. Així mateix ha dirigit i configurat els espais escènics de l’òpera El viaje a Simorgh de Sánchez Verdú i dels oratorios Oedipus Rexde Stravinsky/Cocteau i Maddalena ai piedi di Cristo de Caldara. També ha il·lustrat diverses obres literàries com Les Mil i Una Nits o L’Odissea.
En les seves intervencions en espais arquitectònics ha desenvolupat projectes que combinen pintura, escultura i ceràmica: El Mural dels Olles, Villanurbs, Pluja de Sang o Mur d´Ulls. En la mateixa direcció plural ha estès la pintura a l’àmbit de la cinematografia en pel·lícules com a Viaje a la luna, Foc al Cántir, El aullido, DanseNoire, i Deu Dits.
2017: Joan-Pere Viladecans
Pintor i gravador de formació autodidàctica. Des del 1967 en què inicia la seva trajectòria, ha fet un llarg periple d’exposicions, tant a escala nacional com internacional, i ha participat en un gran nombre de mostres col·lectives per diferents països europeus.
El govern francès el va distingir amb la condecoració de “Chevalier dans l’Ordre des Arts et des Llettres” (1996) i fou un dels artistes seleccionats per representar la Generalitat de Catalunya al Pavelló de Catalunya a l’Expo’92 de Sevilla. Ha obtingut el segon premi del Ministerio de Cultura (Madrid, 2003) i el premi Award of Excellence de la Society for New Desing (Nova York, 1997).
Exposa per primera vegada l’any 1969, amb una obra molt barroca, en la qual hi ha una gran fascinació per l’objecte quotidià que arriba a ser incorporat a les seves obres. Aquesta primera etapa va estar influïda pel surrealisme i per l’informalisme, per la poesia i la música. Al llarg de la dècada dels setanta, té lloc un procés de simplificació, organitzat per esquemes constructius elementals, fins i tot simètrics, que integren nous elements signis com a lletres, paraules i nombres. Durant els anys vuitanta, es produeix una intensificació cromàtica, acompanyada per una valorització dels contorns de les formes.
El tractament de la matèria a força de gruixos de pasta de paper sobre cel·lulosa impregnada de pigment i la preocupació per la textura i pel teixit orogràfic segueixen sent objectius principals de la seva recerca.
A més de l’obra pròpiament de creació, Viladecans fa extensiva la seva activitat artística al gran nombre d’encàrrecs que rep d’entitats, institucions o empreses, pel que fa a comandes de cartells, cobertes de publicacions, il·lustracions per llibres, litografies… També és sol·licitat sovint per participar en debats i pronunciar-se sobre diferents temes, tant en el camp de la pintura com de l’expressió literària, on els seus escrits en articles periodístics tenen un ressò important.
L’any 2007 va fer donació de 6 de les seves obres, de la sèrie ‘Patrimoni i memòria’ al Parlament de Catalunya, obres actualment exposades a la Sala Viladecans del Parlament.
2016: Jaume Plensa
Nascut el 1955 a Barcelona, on va estudiar a l’Escola d’Art i Disseny Llotja i a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Des de 1980, l’any de la seva primera exposició a Barcelona, ha viscut i treballat a Berlín, Brussel·les, Anglaterra, França i Estats Units, així com a la capital catalana.
Ha estat professor a l’ École nationale supérieure des Beaux-Arts de París i col·labora regularment amb l’Institut de l’Art de Chicago com a professor convidat. També ha impartit nombroses conferències i cursos en altres universitats, museus i institucions culturals de tot el món.
Als Estats Units, on Plensa ha treballat i exhibit durant gairebé tres dècades, les seves obres s’han mostrat a moltes galeries d’art i museus. Entre les seves exposicions més destacades es va organitzar al Nasher Sculpture Center de Dallas.
Jaume Plensa ha rebut nombroses distincions nacionals i internacionals, inclosa la Medalla de Chevalier des Arts et des Lettres , concedida pel Ministeri de Cultura francès l’any 1993 i el Premi Nacional de la Belles Arts de la Generalitat de Catalunya l’any 1997. El 2005 fou Va invertir Doctor Honoris Causa per l’Escola de l’Art Institute de Chicago. A Espanya, va rebre el Premi Nacional de Belles Arts el 2012 i el prestigiós Premi Velázquez de les Arts el 2013.
Una part molt significativa de l’obra de Plensa és en el camp de l’escultura a l’espai públic. Instal·lats a les ciutats d’Espanya, França, Japó, Anglaterra, Corea, Alemanya, Canadà, EUA, etc., aquestes peces han guanyat molts premis i cites, incloent-hi el Premi Mash a l’Excel·lència en Escultura Pública, que l’artista va rebre a Londres el 2009 Pel seu treball Somni.
L’obra de Jaume Plensa es pot veure regularment a la Galerie Lelong de París a la Galerie Lelong de Nova York i a la Galeria Richard Gray de Chicago i Nova York.
